Feia unes setmanes teníem altres preocupacions molt diferents a les d’ara, d’altres plans. Abans del confinament érem víctimes de les rutines, cada dia era el mateix. De les classes anàvem a casa, algun cop quedàvem amb les amigues i una mica del temps el passàvem a les xarxes socials. Moltes coses que podíem fer les deixàvem per a més endavant. Ara la situació és molt diferent. Moltes de les preocupacions que aleshores teníem, ara ja no hi pensem.
Ara vivim amb por. Por de la mort, por de no saber què és el que està passant exactament a fora. Nosaltres, les persones immigrants, que vivim lluny de les nostres famílies i que, en el meu cas no veig fa més d’un any, vivim amb la por de perdre’ls, de no poder acomiadar-los. Dues companyes han perdut els seus pares i cap d’elles ha pogut viatjar per abraçar-los o per assistir al seu enterrament. És molt dur no poder acomiadar-te dels teus pares.
En general, aquesta pandèmia i l’estat d’alarma ha creat una situació complicada per a tothom. Ningú se’n salva, per molt de poder o diners que tinguis. Tothom n’està afectat d’una manera o altra.
Però també cal dir que aquest maleït virus no només ens ha portat experiències dolentes. Ara passem les 24 hores del dia a casa sense sortir, per tant passem més temps amb la nostra família i per distreure’ns una mica, juguem a jocs de taula, parlem més amb els fills i filles i ens divertim plegats.
Aquest temps guanyat, perquè amb el ritme de vida que portem mai l’havia gaudit, m’ha servit per estar més amb els nens, per jugar, aprendre i resar amb ells. Tinc molt de temps sense distraccions ni rutina que valoro molt. Ara tenim el temps de rectificar i de poder créixer interiorment. Aprofitem-lo!
