Dies d’emocions

Image by Rawpixel.com

Aquests dies són molt estranys, ni en els meus pitjors malsons hauria imaginat que algun dia ens quedaríem confinats tots a casa sense poder sortir al carrer, sense veure als nostres familiars i amics, sense poder abraçar-nos i besar-nos. És una situació dura, especialment aquests dies per a nosaltres, els musulmans. Estem en el mes de Ramadà, mes on normalment ens trobem més sovint amb la família i els amics, anem a la mesquita per resar totes les nits, organitzem sopars benèfics per les persones amb més necessitat i moltes més activitats, que malauradament, aquest any per la situació que ens ha tocat viure, no podem dur a terme. 
Però el més trist no ha estat el confinament ja que és una situació que, entre tots i pel nostre propi benestar, podem aguantar, sinó el fet de no poder acompanyar als nostres éssers estimats en els seus últims minuts de vida i deixar-los morir en soledat, sense haver-nos acomiadat d’ells ni poder compartir emocions, tristesa i plors, que ens ajudarien a superar el dol.

M’agradaria compartir una petita reflexió relacionada amb aquesta situació. Aquest patiment pel qual moltes persones estan passant aquests dies en perdre els seus familiars i no poder retrobar-se amb la família, el pateixen moltes persones migrades en situacions de normalitat. Em refereixo, per exemple, als casos en què persones d’origen migrat reben una ajuda econòmica o la prestació d’atur i, davant d’una situació dramàtica com la mort d’un familiar, és molt difícil poder acompanyar la família en el seu país d’origen i els costa visitar algun familiar quan està malalt.

La nostra vida, ara que comencem a veure el final del confinament, ja no serà la mateixa. Sembla que queda poc per sortir d’aquesta situació. Totes aquestes setmanes quedaran com una experiència més, dolorosa, però (espero) que superable.

Nadia Sekali

Related Post