Pocs dies després de l’inici del confinament, exactament el 2 d’abril, vaig anar a l’Hospital de Figueres per donar a llum. Havia de fer el desplaçament des del poble on visc i no em vaig plantejar cap altra opció que la d’anar en cotxe amb el meu home. El maleït virus podia estar a qualsevol lloc i pensar en una ambulància em feia por.
Fins que l’equip mèdic no va confirmar que anava de part, no vaig tornar a veure al meu home, que va poder entrar al quiròfan. Però el temps d’espera va ser llarg: dotze hores que van passar a poc a poc en un Hospital en màxima tensió, en plena emergència per la pandèmia. Quan va ser l’hora, el personal que va assistir el meu part anava molt protegit, no sé si davant la incertesa que jo pogués transmetre el COVID-19 o perquè hi ha un protocol que així ho estableix per protegir-nos d’aquest virus que ha canviat les nostres vides de dalt a baix. El cas és que la meva experiència en parts anteriors em deia que el que passava al meu voltant, estava fora de la normalitat i del que és habitual.
Quan em van pujar a l’habitació, la impressió va ser molt forta. Els passadissos estaven buits, les infermeres portaven mascaretes i anaven molt protegides. El record que tinc de les primeres 24 hores és trist. Tenia el meu fill sa i estalvi, a prop meu, però no vaig poder veure ningú. No vaig rebre cap visita, ni tant sols la dels meus altres fills que volien conèixer el seu germà. Aviat em van donar l’alta i el millor moment va ser a l’arribar a casa i compartir el nou naixement amb la família.
Ara estem tots confinats, esperant a poder fer el tràmits al registre civil i començar a sortir a poc a poc, amb totes les mesures de protecció, per retornar a una normalitat que hem de descobrir.
